Finalment el tercer ariet, imprescindible i amb funcions diferent dels altres dos, és l’empoderament i autoorganització de la ciutadania. Aquest ariet, pròpiament no és encara una eina estructurada, és una gran força, però en la mesura que adopti una estructura autoorganitzada, passarà a ser una eina tant o més vital que les anteriors.
Sense oblidar les grans entitats cíviques com l’ANC i OC, el que és interessant son tots els grups que han proliferat en l’actualitat, com el nostre Catalunya Proposa.
Aquesta proliferació de grups és el contrari de la unitat que perseguim? En principi ho sembla, però en el fons, manifesta una capacitat de resistència i de iniciativa, encomiables. Davant la inoperància dels partits, no ens quedem parats, fem alguna cosa per tirar endavant. Aquest és el moment on som. Ara falta fer acostaments, lligar treballs i projectes i practicar confluències cap a una Estratègia Compartida i una unitat d’actuacions.
Aquí té tota la importància els documents definits per Catalunya Proposa. Des de l’Acord per la Confluència, passant per cadascun dels 10 punts del Decàleg
Els grups han d’anar posant en marxa actuacions amb un objectiu molt clar: debilitar l’EE i desemmascarar el seu tarannà antidemocràtic, deixant constància de la posició de la ciutadania, del seu poder i de la seva autoorganització.
Per això en tots els actes de denúncia i de campanyes que es facin s’ha d’aconseguir que tots els conciutadans que hi participin entrin a formar part d’un grup de telegram d’acció, com els telegrams de Cat Proposa, no només com a grups d’informació i opinió i en absolut s’han de fer servir aquests grups per relacions personals.
Aquests grups comencem a estar coordinats treballant per projectes, que seran liderats per qui els proposi i es faran accions de solidaritat unitària, de grups diferents, en ares dels qui vulguin aquesta unitat d’acció.
Aquesta actuació, així, és empoderament i autoorganització ciutadanes. I això només es pot aconseguir si es fa al marge dels partits. Només podrem comptar amb aquests (perquè hi hem de comptar) quan vegin que hi ha un lideratge clar i fort, que els sobrepassi, només aleshores s’afegiran al corrent per no quedar marginats i això només ho podem fer la ciutadania.
Perquè passa tot això?
Catalunya Proposa aportem diverses posicions que hem explicat en els punts de l’Acord per la Confluència, com per exemple la nostra explicació respecte als partits que fem en el punt 8è. Militar per Catalunya no per un partit https://www.catproposa.cat/document-axc-8 , en que diem:
“Perquè no serveixen els partits per portar-nos a la República.?
Els partits, normalment, estan pensats per defensar unes posicions ideològiques concretes, de com veuen el món i com, des d’aquests postulats, es pot governar la societat i això es plasma en un programa electoral, en el que es diu què es farà i de quina manera, etc, i s’exposa en unes eleccions, en les que s’enfronten els uns contra els altres per, evidenciar la seva visió diferent i per captar les preferències dels votants i aconseguir un major suport en forma de vots i diputats. Aquests partits estan pensats, precisament, per gestionar les institucions i aplicar el seu programa, i, per tant, per abastir els càrrecs institucionals necessaris per fer funcionar aquestes institucions. I aquests càrrecs ocupen la totalitat del temps per gestionar el dia a dia i, conseqüentment, han de ser càrrecs professionals ben retribuïts. Però això comporta el perill que els qui els ocupen estiguin més preocupats en preservar el seu càrrec, que en defensar polítiques pel bé comú de tota la ciutadania, i això fins i tot pot portar a pràctiques corruptes. Però en qualsevol cas, no estan organitzats per entaular una lluita contra un estat, normalment molt poderós. Parteixen d’una realitat d’enfrontament entre ells i, per tant, de la divisió enfront d’aquest estat i això els inhabilita a dur a la pràctica actes de desobediència i/o confrontació per conduir a la independència d’un nou país, perquè amb una actuació així, en el dia a dia de les institucions, son vulnerables i exposats fàcilment a la repressió i inhabilitació.
Per dur a terme uns objectius estratègics molt diferents, a la gestió del dia a dia, es requereix una organització molt diferent a la d’un partit.”
Tanmateix el 27/7/21 el digital El Món publica un article molt dur de Ramón Cotarelo en aquesta línia i que titula: “La corrupta partitocràcia catalana.”, en ell, fent referència a la consigna que va donar el confident de l’FBI, Gola Profunda en el cas Watergate. “seguiu el rastre dels diners”, ens diu:
“Com és que els governs independentistes no fan res per a la independència?
Follow the money. Sembla que hi ha més de 200 càrrecs de la Generalitat que cobren més que el president del govern espanyol. Durant les negociacions per bastir l’actual govern de coalició, hi havia centenars d’alts càrrecs de lliure designació pendents de reubicació. El pacte de govern era inevitable o tota aquesta gent aniria a l’atur. La classe política catalana, una gran part dels militants dels partits dits independentistes, els càrrecs públics, els de lliure designació, els assessors, els clients, endollats, etc., són una casta de privilegiats amb retribucions i beneficis molt per damunt del salari mitjà”.
I acaba l’article amb una pregunta:
“per què arriscarien alguna cosa per a la independència gents que cobren 120.000 € a l’any per fer tuits i discursets molt radicals al Congrés dels diputats? Per què haurien de trencar amb Espanya els que fan a Catalunya el mateix que els espanyols a Espanya?”
Aquest és un problema per molt dura que ens sembli la denúncia. Però nosaltres volem pensar, de fet sabem, que aquesta actitud per part de molts càrrecs polítics no es conscient, no actuen així prenen la decisió expressament i de manera lúcida. La seva actitud, en el cas dels càrrecs de l’independentisme, és inconscient. Davant la possibilitat de ser inculpats, acusats d’actituds de desobediència o altres, que els poden portar a inhabilitacions, multes, empresonaments o totes a l’hora, inconscientment treuen el peu de l’accelerador i trepitgen el fre, per no arriscar la seva feina i els ingressos dels que viuen ells i la seva família (encara que siguin ingressos, pot ser perquè ho son, molt superiors al normal) i no fan el pas que és necessari en un moment donat. Actitud comprensible però imperdonable en el nostre cas perquè estem en una guerra (com a mínim jurídica) que ens ha declarat el virrei Felip en el seu discurs del 3-O.
Però aquesta reacció ens pot passar a molts de nosaltres, per accions al carrer, no inhabilitacions i pèrdua de treball, però sí multes i fins i tot empresonaments (que també pot comportar pèrdues de treball i patiments per la família)
Per tant, tal com es planteja en un article de Joan Guarch publicat al digital La República, ja fa dos anys, el 9/7/19, amb el títol “Deixem de ser i pensar com a súbdits i exercim de republicans lliures”
“Aquestes pinzellades ens han de fer plantejar, a cadascú de nosaltres: ”Fins on estic disposat a arribar?” “Estic disposat a sortir de la meva zona de confort?” “Estic disposat a fer algun tipus de renúncia?” ”Estic disposat a patir una sanció econòmica?” “A anar a judici, per exemple, per desobediència?”
Hem de portar a terme un empresa monumental i volem construir una República millor, que l’haurem d’anar definint al mateix temps que defensant. Si no estem disposats a donar aquestes passes, potser no ens en sortirem.”
Solament a partir d’aquesta llibertat personal podrem arribar a aconseguir la llibertat col·lectiva i del país.
A partir d’aquests criteris podem abordar el concepte d’Unitat.
En el punt 5è de l’Acord x la Confluència https://www.catproposa.cat/axc-5 definim com entenem la Unitat, i el punt clau és treballar per projectes concrets, liderats per qui els proposa i seguits per tots els actors que ho volen fer.
En aquest punt també expliquem que només es pot fer amb un tipus diferent d’organització que els partits.
Solament si estem íntimament convençuts que la ciutadania té aquesta força tindrem la necessitat d’autoorganitzar-nos sense que cap partit ens vulgui conduir mesiànicament segons els seus postulats. Hem d’anar actuant sense estar pendents del què diuen, què fan i com ho fan els partits ni tot l’estol d’opinadors, siguin periodistes o tertulians diversos, que només fan que xerrar, bla, bla, bla, perquè la teoria i el paper aguanten totes les posicions i, si no, les canvien tantes vegades com es vulgui.
Però el que val és com es va duent a la pràctica.
Solament empoderats i autoorganitzats podrem marcar el camí sense que ningú intenti desviar-se del clar objectiu final.
De tot el que hem dit se’n desprèn que no té cap sentit que aquests tres ariets facin la guerra pel seu compte.
Per això en el punt 6è de l’AxC https://www.catproposa.cat/document-axc-6 parlem d’Estratègia Compartida.
