Si no entenem això no podrem fer front a l’EE de manera guanyadora.
La concepció que fins ara s’ha tingut d’una colònia és aquell territori allunyat, normalment més enllà dels oceans, de l’estat que l’ha colonitzat per la força de les armes. Però no s’ha pensat, o no s’ha volgut admetre, fins ara, en que es pot exercir aquesta practica colonitzadora per un estat sobre una nació a l’interior de les seves fronteres terrestres. Aquest és el cas d’Espanya sobre Catalunya.
L’EE actua com estat colonitzador perquè no sols no governa satisfactòriament per a tot el poble de Catalunya (és a dir TOT, independentistes i no independentistes) sinó que sotmet per la
força a la ciutadania, l’impedeix el seu desenvolupament i modernització, espolia el territori, i fins i tot, darrerament, imposa els seus dirigents, impedint que ho siguin aquells als que el poble ha escollit en unes eleccions. En definitiva una autèntica situació colonial.
Ens basem en l’opinió d’un expert en la matèria.
El 6/7/20, l’Andreu Barnils va fer una entrevista pel Vilaweb, a Ramón Grosfoguel, professor a la Universitat de Berkeley, Califòrnia (EUA) que textualment diu:
“Faig les classes en línia. (Soc) Professor de descolonització. I per això també m’interessa el tema català. No deixa de ser un tema important del punt de vista de descolonització. Veig el procés d’alliberament nacional català com un procés de descolonització.
......
—Colònia? Catalunya és una regió, us poden dir alguns.
—Catalunya no té poder sobirà sobre el seu quefer polític. Està sota la dominació d’un estat imperial. No té ni sobirania fiscal, de fronteres, ni de res important. És una nació sense estat a la mercè d’allò què es decideix a Madrid. Això és colonialisme. No cal que hi hagi una administració clàssica colonial. La colònia es defineix per una relació de dominació d’un estat imperial per sobre d’uns altres pobles. Mira la pandèmia: Madrid va decidir de liquidar l’autonomia de Catalunya i la resta i des d’allà van gestionar les autonomies locals. No hi havia sobirania enlloc. I per això parlem de colònia. A la mercè d’allò que vol l’imperi. Sé que a molta gent li xoca. Però cal començar a dir les coses pel seu nom. Fins i tot en el sobiranisme català costa de fer servir aquests termes. Doncs esteu davant un estat imperial que us aixafa. I no tens sobirania. Els catalans esteu en una situació colonial. I en un procés d’alliberament. I m’agradaria emfatitzar que o els catalans organitzen un front de salvació nacional o ens enfonsarem amb Espanya.”
Admesa aquesta afirmació per un professor de descolonització de la Universitat de Berkeley, passem a fer una mica d’història per entendre-ho millor.
Catalunya i Espanya han mantingut un enfrontament per mala relació, des de gairebé sempre. De fet hauríem de dir Castella i Catalunya, doncs Espanya no existeix fins Amadeu I, el 1870, o si molt apurem des de la Constitució de les espanyes, promulgada a Cadis el 1812. Aquesta mala relació es va fer palesa a partir de la unificació, sota un sol tron, amb els reis catòlics a finals del segle XV i es van completar els seus últims detalls amb la conquesta militar de Catalunya per Castella el 1714.
Totes les lluites, tant a Espanya com a Europa, a l’edat mitjana, han consistit en conquerir més territori, per tal d’ extreure’n beneficis per la supervivència i bona vida dels conqueridors. Dominaven aquell territori i els seus ocupants, als que sotmetien, si era necessari, per la força i en cobraven els tributs. Aquesta ha estat la lògica de la relació entre Castella (Espanya) i Catalunya.
La organització clau d’aquest domini en foren les monarquies i, per tant els reis. Les monarquies, inicialment absolutistes, son en essència un estat opressor.
Les monarquies es van anar expandint i començaren les colonitzacions de terres cada cop més llunyanes. Pel que respecte a la nostra història, n’és un exemple la colonització del continent americà.
Els sobirans manaven i els súbdits obeïen, agenollats sota el Rei. I els reis vivien del que extreien a les terres conquerides.
Aquells súbdits que es portaven bé, i col·laboraven, obtenien favors. Així es va anar complexificant tot el que es va convertir en la cort que envoltava la figura regia. Els cortesans estan tots a les ordres dels que tenen diners i/o poder, a canvi de favors.
Això fou així fins la Revolució francesa del 1789-1799, amb la presa del poder per la burgesia i el desplaçament de l’aristocràcia i el clergat. Amb l’aparició de l’assemblea nacional que proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari, alhora que promulgà la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà i la instauració d'una república i a partir d’aleshores es van definint els principis en que es basarà la democràcia.
Quasi al mateix temps, el 4 de juliol de 1776 es produí la Declaració d’independència dels EEUU d’Amèrica.
En aquest moment comença el domini de la burgesia i es comencen a desenvolupar les idees de la democràcia i el “suposat” poder del poble, malgrat que ja en l’edat antiga grega i romana, se n’havien aplicat fórmules semblants.
Però aquesta expansió de la burgesia i la incipient democràcia no entra a Espanya. Veiem com va perdent les seves colònies, però dins l’Estat espanyol continuen amb les fórmules monàrquiques d’estat dictatorial i, quan aquest no és prou fort sorgeixen les dictadures militars com les de Primo de Rivera, primer, i de Franco després.
Les dues guerres mundials son la lluita pel repartiment de les àrees d’influència dels imperis però, també, l’assalt al poder burgés democràtic de les forces cortesanes que volen implantar el feixisme i la seva versió més radical el nazisme. És l’intent de les classes cortesanes de tornar a implantar la dictadura que havien representat les monarquies absolutes i amb les que es beneficiaven de favors reials. Se senten prou fortes per ostentar soles el poder.
A Espanya no es derroca la monarquia fins el 1931, però finalment s’instaura el feixisme de la dictadura de Franco que no és vençut, com a Europa i al món, en la Segona Guerra Mundial. A Espanya les posicions feixistes son defensades a capa i espasa per les cohorts cortesanes, ara representades per la casta funcionarial adscrita al poder de Madrid. I aquesta casta funcionarial té clar que la seva zona de confort li donen les classes dirigents de la burgesia que es van transformant en les elits financeres a nivell mundial i a Espanya estan representades per les empreses de l’Íbex 35.
En definitiva, Espanya no ha deixat de ser un Estat colonitzador i dictatorial, per això es salta repetidament tota norma democràtica i per això, defensa a ultrança la “Unidad de España” perquè, les darreres colònies que li queden, son les de l’interior i especialment Catalunya. També per això el dictador Franco tenia clar que havia de donar una aparença de democràcia, instaurant la monarquia parlamentaria i la única voluntat a la seva mort va ser preservar la “unidad de la patria”.
Porten 500 anys exercint dictadures i vivint de les colònies i és impossible que accedeixin a canviar amb la negociació, que per ells, és de dèbils i perdedors i un símptoma de pèrdua del poder. No s’aconseguirà res per la negociació fins que aquesta no s’imposi de iguals a iguals i quan vegin que nosaltres som prou forts a conseqüència d’alguna derrota seva.
Per això és important que el procés independentista, s’aixoplugui sota el paraigua de la defensa a ultrança dels principis de la democràcia, representats per les Nacions Unides i la UE, malgrat que aquesta està dominada, també, en part, per la burocràcia i les estructures partidistes dels estats.
Per això és peremptori qualificar a l’EE de colonitzador.
Catalunya és una nació colonitzada, i dins d’Espanya, els catalans som una minoria nacional reprimida, que té dret a la seva llibertat i a l’exercici de l’autodeterminació.
Per acabar d’entendre qui és qui podem explicar abastament qui forma part d’aquesta casta funcionarial adscrita al poder de Madrid.
Des de l’octubre del 17 fins ara, ha anat quedant clar qui és l’adversari i a on planteja aquesta confrontació. Per descomptat que l’adversari és el règim del 78, encarnat per les elits dirigents de tots els partits que varen signar el 155, especialment el PSOE, que s’ha tret la mascareta i als que ara hi hem d’incloure Vox. Tots ells representen la casta funcionarial, en realitat aquesta és la veritable casta a la que equivocadament es referia Pablo Iglesias, i a la que ara ja pertany ell mateix com a polític. És la que estructura l’entramat polític espanyol, que controla el “deep State” i que defensen, polítics, jutges, cossos policials, funcionariat, etc, en primer lloc pels seus propis interessos, recolzant-se els uns en els altres, defensant la “unidad de la patria” per continuar espoliant les colònies que els queden, tot això afavorint, a l’ensems, les empreses de l’Íbex 35 (que representen també les elits financeres mundials i que son les que manen de veritat), que tenen les portes giratòries ben greixinades per acollir els més destacats i els més fidels. I l’estat, amb el diner públic, premia a tots els subalterns que més es destaquen, policies repressors, jutges implacables contra tot “insurrecte”, tots sota la figura del rei, que els dona l’ordre del “a por ellos”, que els aixopluga i que juga de cap indiscutible i blindat de tota responsabilitat. Això és l’Estat Espanyol de caire dictatorial i hereu, més o menys disfressat, del feixisme franquista. Una perfecta màquina de poder i organitzada, sense por, per delinquir, perquè en darrer terme, si les coses es torcen, “la fiscalia te lo afina”
I aquesta maquinaria estatal, a partir de l’1-O va situar la confrontació al nivell més alt de repressió, intentant no sortir del tolerable per a la UE, per no perdre, com estat paràsit, una altra mamella, la de les subvencions de la UE, que volen seguir utilitzant en benefici propi.
I aquesta lluita, el propi EE entén que no va de dretes o esquerres, sinó de lluita per la ostentació i la defensa del poder. Ja s’ha vist com tots (Podem, PSOE, C’s, PP i Vox) reaccionen de la mateix manera per defensar les seves prebendes i la “unidad de la patria” que és la qüestió indispensable per continuar vivint a costa dels altres.
Per entendre això, a més de les pinzellades d’història, hem d’entendre que estem en un moment històric que cal revitalitzar i debatre a fons la qualificació de classes socials dividides en dretes i esquerres i hem de passar a parlar també de castes paràsites dictatorials enfrontades a ciutadans demòcrates, innovadors, progressistes i que volen ser lliures. I això a tots els nivells de la vida i de les activitats, ja siguin professionals, de serveis o institucionals, en que aquestes castes defensen les cúpules dirigents per conservar la seva cadira de directiu, funcionari, polític, jutge, policia, etc, etc.
I si introduïm nous paràmetres per estratificar la societat i també pensem en paràsits, explotadors, immobilistes o ciutadans lliures, innovadors i progressistes pot ser molt més fàcil saber amb qui pots aliar-te i fer el mateix camí cap a l’alliberament, independitzant-nos de l’EE.
Catalunya Proposa
