Què no han entès els polítics del discurs del President Puigdemont?

És a dir una acord històric per resoldre la relació de Catalunya i Espanya trencada arrel del 11 de setembre del 1714 i el Decret de Nova Planta del 1716 per la força militar de Castella contra Catalunya, perquè, tal com diu més endavant, un dels elements del conflicte és no reconèixer que: “Catalunya és una nació, una vella nació europea, que ha vist atacada la seva condició nacional pels règims polítics espanyols des del 1714, fet pel qual veu en la seva independència política l’única manera de continuar existint com a nació”

Queda clar que la primera condició prèvia és el reconeixement de Catalunya com a nació, i tal com diu el mateix President: “Si no ho fan, no tindria cap sentit embarcar-nos en una negociació posterior. Perquè tractant-se de la política espanyola, totes les precaucions són poques”

I a continuació identifica altres elements del conflicte, de prou importància, que resumint son:

La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 que trenca el pacte constitucional del 78 saltant-se un Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya amb amplíssima majoria, aprovat pel Congreso de Madrid i amb una gran retallada competencial i referendat pel poble de Catalunya i que el Tribunal Constitucional no tenia dret a retallar i declarar inconstitucionals alguns articles saltant-se les regles en que se sustenta la democràcia i vulnerant les competències de les cambres legislatives i de la voluntat popular. La criminalització del legítim referèndum de l’1-O (amparat per l’Article 92 de la seva pròpia Constitució) i l’aplicació salvatge de l’article 155, dissolent el Parlament, destituint el Govern i intervenint en tota l’activitat política social i econòmica del Principat, tornant-se a saltar les normes de convivència democràtica.

I, per continuar destaca que cal reconèixer, per la part espanyola (perquè aquestes condicions el President les adreça als dos partits majoritaris espanyols) unes altres condicions necessàries per poder emprendre una negociació i tal com diu en un moment, “no pas per la via de les promeses i de les paraules , sinó per la via dels fets”  que son:

“1.- El reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme. No es pot negociar amb qui, en la directiva on es fixen els objectius d’intel·ligència per als cossos policials, ens considera la segona amenaça més important després del terrorisme gihadista, i que demana a l’Europol que ens tracti de terroristes”,

 I per tant que s’anul·li aquest objectiu de la Directiva d’Inteligència

2.- L’abandonament complet i efectiu de la via judicial contra l’independentisme i els independentistes..... Això és a l’abast del parlament espanyol, a través d’una llei d’amnistia que inclogui l’ampli espectre de la repressió iniciada des d’abans de la consulta del 9 de novembre de 2014.”...

I per tant que donar ordre a la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat a que no es persegueixin cap d’aquestes actuacions de l’independentisme, que no son delicte i molt menys que es tractin de manera aberrant d’accions terroristes.

Cal que recordem que així com amb els indults es rebaixa o dona per complerta la pena imposada (recordem que el dia 14 el TC revisarà els indults) però es reconeix el delicte, amb l’amnistia es diu que no hi ha delicte i per tant queden invalidades totes les acusacions i fins i tot les condemnes ja establertes per aquest delicte inexistent.

3.- La creació d’un mecanisme de mediació i de verificació que aporti les garanties del compliment i seguiment dels acords que els dos grans partits polítics espanyols no estan en condicions de donar-nos. La total falta de confiança entre les parts fa que aquest mecanisme sigui imprescindible, i que hagi d’operar des de l’inici de les negociacions.

Cal, per tant trobar un mediador o si per mecanisme ens podem referir a un estat que faci aquesta funció de mediació, imprescindible per iniciar els acords des del mateix començament. I finalment el marc en que s’han de moure aquest acords requereix:

4.- Fixar com a únics límits els definits pels acords i tractats internacionals que fan referència a drets humans (individuals i col·lectius) i a llibertats fonamentals.

Aquest marc possibilita superar i sortir dels marges retrògrades i amb ribets neofeixistes de la Constitució espanyola i dels seu tribunal d’interpretació totalment partidista que se salta el seu propi redactat en que es reconeixen aquests tractats que a la vegada reconeixen els drets de les nacions a l’autodeterminació.

He fet aquest repàs per evidenciar les múltiples bestieses que s’estan dient, tant per part espanyola com per part de certs sectors polítics catalans. Per exemple determinats sectors d’ERC diuen que la negociació s’ha de fer entre els governs d’Espanya i de Catalunya, com si no entenguessin que aquesta no pot ser de cap manera una negociació de igual a igual, perquè es saltaria la condició de reconèixer que Catalunya és una nació i negociaria en el seu nom una autonomia de la nació espanyola.

O com la bajanada que circula de que el mediador pot ser Zapatero, quan aquest és una persona de part, de l’Estat Espanyol i no una persona de cap de les dues parts i imparcial en aquest conflicte.

O com totes les giragonces al tractar de la llei d’amnistia, donant-li els noms més enrebassats possibles per tal de descafeïnar-la des del principi i que no compleixi el seu objectiu de legislar que les delictes pels que s’acusa a l’independentisme no existeixen i per tant s’han d’anular totes les causes iniciades. Així de senzill.

Anirem veient com continuen totes les especulacions interessades i esperem que el President Puigdemont i la part netament independentista de Junts aguanti la posició i si Espanya no vol entrar a reconèixer aquestes elements de conflicte serà perquè no tenen la voluntat política de fer-ho i resoldre l’enfrontament amb Catalunya. Ells perdran una oportunitat històrica per solucionar-ho i quedaran, a nivell públic europeu, com els feixistes que son.

I nosaltres a continuar lluitant per aconseguir-ho.

Joan Guarch

Catalunya Proposa

12/09/23