I aquest mecanisme és aplicable a molts sectors, fins i tot a certes capes socials catalanes independentistes, però qui en representa l’essència d’aquest sector funcionarial o professional de la política és el PSOE. Perquè els alts funcionaris o els polítics provinents de les dretes, normalment surten de classes benestants o de l’empresariat, sovint molt conservador, però no tenen la necessitat imperiosa de defensar uns ingressos salarials que, en canvi al PSOE, son vitals, per això son els paladins de la defensa de l’immobilisme i el burocratisme.

Tal com ja diem en el nostre Acord x la Confluència. 7è punt: L’estratègia Compartida és incompatible amb signants del 155, https://www.catproposa.cat/document-axc-7 , en el que ja citem una altra editorial del V. Partal al Vilaweb del dia 19/11/20 “I el PSOE al mig, com el dijous”:

“El PSOE anima els pactes de Podem amb l'esquerra sobiranista al mateix temps que vota amb Vox per impedir-los”

I tal com ho diu ell:

“Clar i català: la peça imprescindible per a la supervivència del règim postfranquista és el PSOE. Perquè els socialistes, la posició singular que els socialistes assumeixen en el tauler polític, són la condició necessària perquè funcione. El PSOE, simultàniament, és el tap que impedeix qualsevol avanç de l’esquerra i, especialment, dels moviments sobiranistes i es presenta com el tap al qual aquests s’han d’unir contra la dreta extrema. Per això el PSOE sempre és qui salva el règim en les situacions difícils, quan l’esquerra o el sobiranisme sembla que són capaços d’anar un poc més enllà.”

És exactament el mateix que denuncia en el seu editorial del dia 24:

“A Itàlia, que fa anys que van per davant nostre en tot, els anys vuitanta del segle passat ja parlaven del PSC (Partito del servizio civile, “Partit dels funcionaris”), una força que ho frenava tot a la pràctica, però que cridava a la revolució amb una gran passió i un afany literari excels. I així li ha anat, a l’esquerra italiana…”

I més endavant dona la clau de volta al perquè passa això:

“els interessos personals, patrimonials, d’aquesta massa de centenars de milers de militants i simpatitzants polítics, que no necessiten pensar en el seu futur perquè el paguem entre tots.”

Finalment acaba:

“De manera que la qüestió, ara que les coses com més va més clares són, és com recomençar. Com es torna a activar la màquina que, des de baix, va ser capaç de posar contra les cordes el règim i l’estat espanyol i va obligar el sistema polític català a mirar més enllà dels seus interessos espuris”.

No cal dir que hem reproduït aquests paràgrafs d’en Partal perquè hi estem totalment d’acord. En el nostre document d’Àmbits i Línies de Treball en l’apartat C. Moviment d’Unitat de la gent autoorganitzada, diem: “Hem d’anar actuant sense estar pendents del què diuen, què fan i com ho fan els partits ni tot l’estol d’opinadors, siguin periodistes o tertulians diversos, que només fan que xerrar, bla, bla, bla, perquè la teoria i el paper aguanten totes les posicions i, si no, les canvien tantes vegades com es vulgui.

Però el que val és com es va duent a la pràctica.”

I és el que lliga amb el que diu en Partal, com recomençar, com es torna a activar la màquina. I creiem que gairebé tot està dit, ara del que es tracta és de com anar organitzant actes per continuar explicant a la gent la deriva antidemocràtica de l’estat espanyol, per recordar a tots els represaliats que no estan sols, per denunciar als borbons i la seva corrupció, que a Catalunya no tenim rei i que el repudiem, per construir sobiranies quotidianes en molts sectors, com especialment en aquest moment el sector energètic amb les renovables, per enfortir el territori amb ajuntaments que defensin la nostra sobirania i llibertat, i especialment, en tots aquests actes, manifestacions, protestes, etc, anar incorporant a la ciutadania en un sistema fiable, lliure i no tutelat d’autoorganització per poder arribar a tots i cadascun dels independentistes i respondre en el moment necessari per fer el pas definitiu.

Això és el que pensem fer nosaltres. Anem fem via! No estiguem aturats, no ens ho podem permetre.

Som-hi!



Per cert, menys mal que a Catalunya tenim les ADIC, Assemblees en Defensa de les Institucions Catalanes, que han mantingut la seva lluita contra el burocratisme funcionarial, la seva llibertat com a col·lectiu i la seva dignitat com a gremi.

Catalunya Proposa

26/8/2021