Avui, 9/10/23 en Vicent Partal fa una editorial que com sempre cal llegir. Parla del què va dir l’Agustí Colomines en l’entrevista que li va fer VIlaweb el dissabte. L’Agustí va dir: “Partim d’una cosa que no entenem: vam perdre” I això ha engegat un sens fi de comentaris. En la meva opinió la cosa és molt clara i senzilla. L’1-O i el 27-O va ser una victòria descomunal...però no ens ha permès guanyar la guerra, per unes raons o altres que no vull analitzar, però això no és una derrota, simplement no hem pogut, amb aquesta victòria, guanyar encara la guerra.. Sembla mentida la capacitat de tergiversar els resultats, i només veure, per damunt de tot, les parts negatives del què passa.
Al llarg de la història sempre hem tingut moments històrics de victòries incontestables i altres moments de derrotes, que hem superat, perquè continuem aquí sense defallir.
I sempre en els moments de màxim esplendor, les forces reaccionaries espanyoles o franceses o clericals han patit gelosia i han volgut acabar amb aquestes èpoques d’esplendor catalanes i apropiar-se, per la força, dels beneficis que teníem. En posaré alguns exemples. El 1137 Ramón Berenguer IV crea la Confederació Catalano (T)Arragonesa i Catalunya viu tota un època d’esplendor immensa, tant a la part Nord, a la Occitània, com al sud fins a Tarragona i Tortosa, es viu en una societat rica econòmica i culturalment fins que els capets gelosos del que estan creant els catalans juntament amb les forces reaccionaries del clergat de Roma s’inventen una heretgia per justificar la seva declaració de guerra i malauradament, en aquesta contesa es perd la batalla de Muret en la que , a més perd la vida el Rei Pere I el Catòlic i es tanca aquest primer període d’esplendor de la Societat Catalana Victoriosa
O la segona època d’esplendor amb la creació dels regnes de València i les Illes i l’extensió de la Confederació Catalana a tota la mediterrània amb Sardenya, Sicília i Nàpols, el descobriment del Nou Món que ja va comportat una altre volta la gelosia de Castella que van fer tot el possible per tergiversar la història i apropiar-se del descobriment, però aquest esplendor continua a pesar de la Guerra dels Segadors amb una societat altra volta esplèndida, avançada que crea una institució avançadíssima en la història, el Tribunal de Contrafaccions, una espècie de tribunal constitucional i un cop més volen apoderar-se d’aquest riquesa, d’aquest victòria social i ens declaren un altre cop la guerra, dita de Successió, contra Catalunya i patim una altre derrota el 1714.
I ara tornem a estar en un altre període d’empenta i tornen a aparèixer com sempre les enveges i el seu orgull trepitjat en no ser ells els capdavanters d’aquesta societat moderna i avançada, i volen, aquest cop no apoderar-se sinó continuar explotant el nostre territori i la nostra nació, però tot i estar en un moment, potser, de baixa moral continuem la lluita, la guerra, aquest cop clarament d’Alliberament de la Nació i estem aconseguint grans victòries com la de l’1-O i el 27-O, que torna a ser reprimida, però podem estar a punt, si acabem d’imposar les condicions, d’aconseguir una altra magnífica i incontestable victòria, l’Amnistia per a tots els milers de represaliats. L’estat espanyol tornarà exercir la repressió però nosaltres estem en una altra fase, en la que anirem cap amunt cap a la victòria definitiva, a pesar del desastre que patim per uns dirigents incompetents que només fan que ajupir el cap, però la societat porta a dins el desig d’independència i per poc que es faci bé ens en sortirem. I les victòries s’han de valorar i assaborir, I com diu en Partal “hi ha sobretot l’existència de fets irrefutables....la Declaració d’independència proclamada al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre” i “Del punt de vista de la llei internacional- que és l’únic que ens hauria d’importar-, és una declaració clara i perfectament vàlida” i “aquesta declaració no pot ser anul·lada per un òrgan d’un “estat estranger”, com ho és el Constitucional espanyol. Però el fet és que no l’ha anul·lada” i també de manera taxativa diu: “La podríem fer? (la independència). Demà mateix”
Però en definitiva com diu ell mateix: “La independència és una qüestió purament de poder, d’exercici del poder, i això ho sap tothom”
Doncs si, és això del que es tracta. Perquè tal com diem, avui mateix en un article publicat al nostre web i que podeu trobar a l’enllaç https://www.catproposa.cat/va-231006 “I en aquest Acord destaquem la importància que té governar bé totes les estructures institucionals, controlar Parlament, Govern, Conselleries, municipis...” I més endavant diem: “Tal com diem en el 3r Acord: “...tractarem de constituir tan a nivell local com de país, les màximes estructures republicanes, civils i institucionals, com a fonaments de la propera República.”.. i “Això s’aconsegueix legislant bé, governat encara millor i fent servir la meritocràcia l’excel·lència en l’exercici dels càrrecs institucionals. Han de ser els millors en cada àrea els que posin el seu saber i contactes per fer aquest servei en el moment de la Proclamació de la República.”
Aquest és un camí inexorable, només cal que sabem valorar les victòries i no considerar-les com a derrotes. Si anem amb positiu i creient-nos que podem, si la ciutadania està disposada a contribuir de manera activa i participativa en la definició de la República que volem, i assumir esferes de poder de cara al moment d’implantar de República, serem imparables i aconseguirem la victòria.
A per la victòria definitiva!, és a les nostres mans!
Joan Guarch i Calvet
Catalunya Proposa
9/10/23
