La crítica més clara. I pràcticament única, al pacte subscrit és especialment el gran dubte que plana sobre el compliment dels acords i les facilitats que el PSOE posi per, realment, intentar solucionar el conflicte, atès que és molt dubtós que P.Sanchez vulgui resoldre el problema i busqui, només, ser investit president del govern espanyol. I això ja es veurà amb el pas del temps i les posicions que vagin adoptant els uns i els altres.

De tota manera, la diferència amb anteriors moments és que ara s’ha signat un acord per escrit i s’ha fet públic, amb la pressió que això comporta sobre el PSOE de compliment o incompliment de l’acord signat i, al mateix temps, estigui supeditat als vots de 6 partits de nacionalitats perifèriques, especialment de Junts amb el que ha signat l’acord.

Ja en parlarem més endavant.

Aquest pacte s’ha d’analitzar a partir de la proposta que va fer el President Puigdemont al PSOE i el compliment que ha tingut en aquest pacte signat oficialment pel PSOE.

En primer lloc estava en entredit el reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme al que es tractava, fins ara, d’un moviment molt perillós i de caire terrorista.

Aquest reconeixement es fa en el redactat del pacte quan textualment es diu:

“El Partido Socialista Obrero Español i Junts per Catalunya constaten que la situació política actual permet assolir un acord per obrir una nova etapa i contribuir a resoldre el conflicte històric sobre el futur polític de Catalunya..,”

I més endavant en els antecedents es parla de:

“Una part important de la societat catalana ha protagonitzat en els darrers anys una gran mobilització a favor de la independència”

I per deixar més clar aquest reconeixement es diu:

“Aquest relat sintètic de fets acredita objectivament les profundes divergències que han existit i que han donat lloc a un conflicte que només la política en democràcia pot canalitzar per cercar una solució atès que, sis anys després, la qüestió de tons continua sense resoldre's.”

Tal com diu en Partal en la seva Editorial d’urgència a Vilaweb, publicada el dijous 9 mateix a la tarda:

“Els socialistes reconeixen per primera vegada la narrativa independentista que situa el marc de les relacions entre Catalunya i Espanya en un conflicte nacional irresolt i, els darrers anys, en una manca de reacció democràtica per part de l’estat, que ha de tenir solució i que ha de tenir una solució estrictament política.”

Però en aquest pacte hi ha un avenç molt important per al moviment independentista que és el reconeixement explícit de que Catalunya és una Nació i que es dona quan el PSOE reconeix que:

“Reivindicacions i demandes amb un profund recorregut històric i que han adoptat diferents maneres des que els Decrets de Nova Planta van abolir les constitucions i institucions seculars de Catalunya. Unes reivindicacions on les qüestions lingüístiques, culturals i institucionals han tingut un paper destacat, especialment en períodes en què aquestes van ser objecte d'una limitació legal severa i fins i tot d'una prohibició o una persecució activa. La complexitat històrlca i política d'aquestes qüestions ha comportat que una part rellevant de la societat catalana no s'hagi sentit identificada amb el sistema polític vigent a Espanya”.

I més endavant també es diu:

“I, malgrat les discrepàncies estructurals que hi ha atesa la distància entre els nostres projectes nacionals, estem preparats per obrir una nova etapa en què, a partir del respecte i el reconeixement de l'altre, es busqui una solució política i negociada al conflicte”

En ambdós paràgrafs es fa el reconeixement de que Catalunya i Espanya son dos nacions diferents i en el cas de la catalana que això es remunta al 1714 amb els decrets de Nova Planta i l’abolició de les constitucions i les institucions seculars de Catalunya.

Tal com diu en Partal en la seva editorial:

“Una referència que no té res de banal ni d’anecdòtic, precisament, perquè va a l’arrel del conflicte i invoca la sobirania primera i original de Catalunya. I una referència també, per cert, que inclou implícitament el País Valencià i les Illes, perquè la Nova Planta es va imposar a la nació sencera.”

I aquesta és una victòria molt important de cara al reconeixement explícit (i per tant també internacional) de la nostra nació.

I tal com està escrit el pacte s’ha de contemplar el que en Partal, basat en la seva experiència, qualifica com Acord de Pau, el que significa que dues parts, nacions, estan confrontades o en guerra, tal com diu en el seu editorial:

“Això no és un acord de legislatura, no és un pacte típic de qualsevol democràcia europea, sinó que té l’estructura, la tècnica i la narrativa d’un acord de pau. I en aquest sentit, va molt més enllà de qualsevol cosa signada abans i no es pot comparar amb res del que hàgem vist fins ara. Entre més obvietats, perquè en aquest cas Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni s’hi compromet, com sí que ha fet, en canvi, el govern de Pere Aragonès a la taula de diàleg.”.... I, també, “Però en un procés de pau aquesta és precisament la tècnica apropiada, partir de la discrepància, perquè és arran d’aquesta discrepància que l’equip de mediació internacional és qui proposa els nous passos a seguir.”

I aquest és un avenç molt important que fins ara mai ha fet l’estat espanyol.

(continuarà)

Joan Guarch i Calvet

Catalunya Proposa

10/11/23