Els anys setanta hi va haver un gran treball col·lectiu per definir el país, El Congrés de Cultura Catalana. Això en va ajudar a sortir del franquisme i definir quin país democràtic volíem.
En canvi en aquests darrers anys s’han debatut innombrables texts sobre la independència de Catalunya, la majoria dels quals eren sobre procediment o sobre tipus d’organització però pocs en realitat sobre els continguts en les matèries a legislar sobre qualsevol àmbit públic i especialment diferenciant-les de la legislació espanyola i fen-t’ho des del nostre punt de vista sobirà de Catalunya.
En aquesta pràctica hi hem caigut tothom, la ciutadania, els mitjans de comunicació i els partits polítics, molt bla, bla, bla però poca cosa concreta.
Alguns mitjans de comunicació ja els va bé escriure molt i molt i donar-hi totes les voltes que vulguis sobre qualsevol tema, en moltes ocasions amb opinions molt vàlides, però com diem, sense aplicacions pràctiques (en realitat això seria una ajuda per resoldre problemes però no una obligació del mitjà), en altres ocasions es el mitjà adequat per difondre totes les fake news imaginades i per imaginar, precisament per embrollar les coses mentint específicament per tal de que hi hagi més feina a desmentir les notícies que, evidentment, ajudar a fer passes endavant.
Als polítics també els va bé perquè mentre s’allarguen i allarguen i allarguen les decisions a prendre va passant el temps i finalment surten treballs molt mediocres que justifiquen la seva actuació i així passen els dies i es van consumin els cicles electorals i es poden tornar a presentar i així viuen temps i temps.
Això i l’incompliment de tantes promeses fetes ens a acabat fastiguejant als electors fins el punt que en les darreres eleccions, una gran part de la ciutadania s’ha abstingut de votar partits independentistes, amb la fatal conclusió que per l’abstenció han donat com a resultat, percentualment, una gran pujada dels partits unionistes amb les conseqüències de que ara controlen les institucions i faran encara més dificultós arribar a la nostra sobirania.
Però ara el que ens toca és explicar com veiem el país, com el volem, i què proposem, nosaltres des de les bases de la societat civil. I això, a diferència dels polítics, plasmarà la realitat del país. És una feina important i laboriosa, però és la única per la que podrem exigir als demés, des de la nostra feina, que es mullin i treballin. En fèiem un esbós en l’article “Desbrossem el camí cap a un país sobirà i millor per a tothom” que trobareu a l’enllaç: https://www.catproposa.cat/va-240816
Arribar a “consensus” sobre qualsevol àmbit de la societat en que vivim no és gens fàcil, però en aquest moments és una tasca vital i ineludible que tenim plantejada la societat civil.
A partir d’ara ens hem de centrar en abordar , encara que sigui des de la nostra inexperiència, els temes que més ens preocupin, partint dels més quotidians i propers en el nostre territori i anar preguntant i prenen decisions que, inevitablement aniran escalant visions cada cop més amplies sobre cadascun dels temes que tractem, perquè s’hi afegiran altres companys, es faran nous contactes i anirem estenent-nos com una gota d’oli afegint cada cop més gent entesa en el tema que tractem.
I aquesta és la únic alternativa possible a la nefasta actuació, sobretot, dels polítics. Quan més acció tinguem els ciutadans més els pressionarem i els acabarem fent treballar en allò que els hem encarregat, entre altres coses perquè aportarem propostes concretes sobre les que s’hauran de definir, sinó la nostra força està en les eleccions, no votant als que no foten brot i fent-ho als que han col·laborat i treballat tot el possible és la manera de seleccionar els ineptes, incompetents i paràsits per apartar-los i recolzar, per la seva meritocràcia, els competents i treballadors.
I a la nostra societat ja s’han fet aportacions molt valuoses, encara que la majoria no hagin vist la llum, però tenim un talent excepcional que hem d’aprofitar i que amb la nostra iniciativa anirà sortint i completarà el que nosaltres comencem.
Amb el que he dit ja podem entreveure quins son els criteris d’actuació.
1r.- El primer és que això és una decisió voluntària de cadascú de nosaltres, no val l’excusa de que no en sabem i això és pels altres. Hi hem de ser tots i cadascun de nosaltres. Ja trobarem el paper quer podem jugar.
2n.- Començar els treballs per propostes concretes sobre els temes socials plantejats. Cadascú de nosaltres plantejarà el tema que més el preocupi i sobre el que pugui aportar algun punt de vista interessant.
3r.- Totes les propostes les plantegem des de la òptica de la sobirania del nostre país.
4t.- Intentant en totes situació arribar a consensus sobre els temes plantejats intentant recollir les millors propostes que cada individu o col·lectiu proposi. Sumar, no restar. Hem de ser molt flexibles i dúctils per saber sumar i aprofitar els punts de vista dels demés.
5è.- Intentar no embrancar-nos amb discussions bizantines i que allarguin el procés. Anar per feina.
6è.- Sobre cada tema no importa el nom, o el col·lectiu que sigui, del qui tenim davant, sinó les seves propostes sobre el tema plantejat. Ja veurem de seguida si vol boicotejar sibil·linament el treball o vol anar per feina.
Aquest és la nostra feina d’ara endavant.
Si el país va ressorgir amb el Congrés de Cultura Catalana, ara amb un altre CCC, el Congrés per Construir Catalunya assentarem les bases del millor país independent.
Au!! Som-hi!!
Joan Guarch i Calvet
Catalunya Proposa
8/9/2024
PS: No us faci respecte la paraula Congrés, simplement vol dir “reunió o assemblea de persones que es reuneixen per discutir o debatre, sobre temes d’interès comú”, així de senzill.
